Skip to content
Març 10, 2012 / losilux

L’última mascletà

Res feia sospitar que la festa acabaria malament, amb l’alcaldessa morta a terra i el seu cap regalimant un enganxifós riu melmelada. El roig és el seu color preferit, sempre l’escull per vestir-se en ocasions especials, com avui, primer dia de mascletà. “Rita, València està preciosa i el mèrit no és només dels artistes fallers”, li xiuxiueja a l’orella el President de la Junta Central Fallera. Ell és amic i confident, com molts dels altres convidats que s’han congregat aquest midgia al saló d’actes de l’ajuntament. L’olor de festa es cola pel balcó i se senten trons llunanys i melodies de pasdoble i crits del poble que, aglomerat en la plaça, reclama que comence la mascletà.

A dins de la sala consistorial, l’alcaldessa, convençuda que res del que està passant seria possible sense ella, levita uns centímetres per sobre dels caps de les falleres, nius de cabell i ornamentació.

L’amfitriona, somrient, senyora i festera com ella sola, apura la tercera copa de vi amb un glop sec i escridassa al seu equip, a les falleres i als altres convidats perquè l’acompanyen al balcó. Necessita encara més calor i en rep de seguida: del raig de sol que li talla la cara, dels convidats que s’arramben al seu costat per eixir a la foto i de l’ovació sonora dels ciutadans escampats en massa als seus peus.

Els masclets penjats en fileres formen una teranyina que en pocs minuts es convertirà en foc, soroll i fum. Ella inspira fort per col·locar-se de pólvora i tanca els ulls. Ja no els tornarà a obrir mai més. En aquell precís moment, se sent un tro. Tothom mira cap a la plaça, pensant-se que el pirotècnic s’ha avançat a l’horari i ha encès la mascletà sense previ avís. Els carregaments de pólvora continuen intactes. Al balcó de l’ajuntament, rebombori de gent i crits. Les falleres ploren abans d’hora i la claca de Rita ha emmudit. Algú ha matat la reina de València d’un tret al cap.

gener 29, 2011 / losilux

Benvinguda

Un altre exercici de narrativa. Este consisteix en una mateixa escena mostrada des de dos punts de vista diferents.

Ell
Aquella nit havia trigat en tornar a casa i ho havia fet intencionadament. Volia allargar el moment de retrobar-se amb el cadàver incòmode en què s’havia convertit la seva dona. Va ser posar les claus al pany i notar de seguida la seva presència fantasmagòrica. Va obrir la porta i aquella olor insuportable a tancat i medecines se li va injectar al cervell. Al final del passadís, l’esperava una ombra amb pèls de lleona i bata de boja de manicomi. Ella li va dedicar un somriure de boca torta i ell li va respondre mirant-li les sabatilles. No estava segur si podria suportar una nit més tanta quotidianitat malaltissa.

Ella

Feia hores que l’esperava i quan va sentir el soroll de les claus al pany, va ressuscitar de la letargia de la teleporqueria. D’un bot es va plantar al passadís per rebre el seu estimat. Havia estat esperant aquell moment tot el dia, mentalitzant-se de com hauria de comportar-se perquè ell no notés que avui estava més alterada que de costum. Havia decidit deixar de prendre’s la medicació i curar-se pel seu compte, amb força de voluntat i l’atenció que el seu marit estava obligat a dedicar-li. El necessitava, volia cridar ben fort per què havia arribat tan tard. Es notava a punt d’explotar però, convençuda que aquella no era la millor manera de portar-lo al seu terreny, va seduir-lo amb un somriure de benvinguda. Era la millor manera de rebre l’home que li estava destrossant la vida.

gener 27, 2011 / losilux

2 textos: “L’amant” i “Les butaques”

Aquests dos textos d’ací baix són el resultat d’un altre exercici del curs de narrativa. En els dos intente aplicar dos tècniques: globalització i focalització. Si no ho vaig entendre malament i comparant-ho amb el llenguatge del cinema, globalitzar vol dir fer un pla general i focalitzar és la tècnica inversa, passar de pla general a pla curt.

No sé si he fet bé l’exercici perquè encara no l’hem corregit a classe. Més enllà de si tècnicament són correctes o no, he decidit penjar els dos textos perquè últimament – i no sé per quina raó estranya – em fa gràcia escriure sobre sobre personatges que viuen situacions incòmodes, moments d’eixos que només expliques a amics amb els quals tens moolta confiança.

El primer text, “L’amant”, va sobre el despertar fatal després d’una nit de sexe i borratxera amb un desconegut (o un conegut incòmode). I el segon és una descripció d’una discoteca  i els seus racons en ple frenesí.

Igual no m’ha quedat molt clar però els dos textos… tenen relació entre ells!

L’amant

La foscor et reconforta molt més que el que sospites que trobaràs si obres els ulls. Et mantens uns minuts més fingint que dorms fins que te n’adones que estàs perdent el temps. Et sents ridícula i incòmoda en aquest llit aliè i penses que el més intel·ligent que pots fer és fotre el camp. Aixeques les parpelles a poc a poc per aturar l’impacte del que està a punt d’aparèixer davant teu. Pèl, una catifa de pèl negre que creix, com si fos gespa, d’una panxa flonja i tranquil·la. La carn es mou suaument, amunt i avall, al ritme de la respiració. Sort que dorm – penses -.

La claror que entra per la finestra despulla el cos gelatinós: el ventre, l’entrecuix, el membre mig amagat entre la pelussera. On anit hi havia múscul, força i trempera, avui hi ha molles, flonjor i decepció. Et sents idiota i culpable d’haver-te excedit amb la conversa i l’alcohol. Apartes la vista del seu cos, no vols ni imaginar-te com vau acabar així, en pilotes, ni el que va venir després. Mentre rumies quina pot ser la millor manera de fugir sense despertar-lo, et dediques a estudiar l’hàbitat del teu amant fortuït.

T’horroritza la capçalera del llit folrada de tela floral i coronada amb dos poms de coure amb forma de dofí. Sobre la capçalera, el bon samarità ha penjat – o mai ha despenjat- un crucifix. Intueixes que ha volgut modernitzar l’habitació col·locant alguns pòsters de gust dubtós: un cartell de la pel·lícula “Dos tontos muy tontos” i una fotografia de la façana d’un coffee shop d’Amsterdam. El dit de pols aferrat a la tauleta de nit et fa angúnia però el que et deixa fora de joc és la col·lecció de mocs que el molt brut ha anat enganxant en una de les barres del llit. Aquesta és l’estampa del dormitori del Javier, que ahir era un col·lega de l’oficina, avui és un gran error i a partir de dilluns serà una realitat incòmoda.

Les butaques”

És l’hora dels atrevits, els desesperats i els borratxos i tots s’han posat d’acord per anar a parar “La Yákara”, l’única discoteca del poble que obre fins les sis de la matinada. L’horari de tancament diu molt de la clientela: personatges nocturns a qui ja no els importa qui seran o què faran l’endemà, sinó gaudir del moment i allargar al màxim la nit per obtenir algun benefici sexual. La pista de ball és una olla de cossos suats i rítmics que es freguen. La música electrònica a mil decibels mata qualsevol inici de conversa. Tot i això, sembla que la gent s’entén: una mirada sensual, dues copes que brinden, una picada d’ullet o un escot que s’insinua. Eficaços signes de comunicació no verbal emesos amb un objectiu ben clar: lligar.

En la segona planta de “La Yákara” hi ha una zona fosca coneguda com “Les butaques”. És allà on els més afortunats i afortunades de la nit es lliuren a l’amor, un amor precipitat i sense nom i cognoms, però, en definitiva, amor.

Avui a “Les butaques” hi ha una parella que crida l’atenció sobre la resta. Per començar, són més grans que la mitjana. Van massa mudats, semblen un senyor i una senyora. Seuen un al costat de l’altre separats per una distància pròpia de qui no es té confiança. Beuen i riuen i de tant en tant, es llencen mirades de desig. Al seu voltant, altres parelles ja fa estona que van per feina. Ells encara no s’han llençat.

La noia sembla molt més decidida i es deixa portar en un intent d’abraçada que ell rebutja fent que no amb el cap. Cares de circumstàncies i un moment de tensió que ella trenca demanant una altra copa. Ell aprofita per anar al bany. Quan torna, ella ja s’ha begut mitja consumició i contraataca sense pietat: li fa un petó salvatge que l’immobilitza i el fa seu. Un altre final a “Les butaques” hauria estat estrany.

gener 2, 2011 / losilux

La classe

Les opinions i els comentaris salten a banda i banda de la taula, reboten i no arriben enlloc. La classe esdevé un fil d’intervencions gairebé ininterrompudes que ningú no s’atreveix a tallar. Em regire a la cadira – sort del coixinet de seient de cuina que la fa una mica més confortable –, respire fons i intente que m’interesse el tema de conversa. Mentre parlem i parlem i parlem, mire de reüll l’embolic de fotocòpies dels escrits del curs i comence a llegir-los dissimuladament. M’abstrec en la lectura, de lluny m’arriba una remor de vivències personals. El jo, jo, jo ressona a les parets de l’aula.

Els llibres antics tancats dins els armaris del fons de la sala fan de decorat de cartró-pedra. L’obra ja fa estona que ha començat i jo espere, impacient, que acabe la interpretació i puguem començar a llegir i estudiar el guió.

Desembre 29, 2010 / losilux

Somni: L’hort

Una de les pràctiques del taller de narrativa va consistir en escriure un somni. Ací va el meu, dedicat al iaio Manolo.

Veig el cos adormit de l’avi encaixonat entre les quatre parets del taüt. Està tranquil, té els ulls tancats i somriu. Em somriu? La caixa que el transportarà a l’eternitat ha aparegut al mig de l’hort, un improvisat tanatori natural. Els enciams, les cols, les tomateres i un ametller florit planyen la mort de l’avi. Li agraeixen el temps i la destresa que els va dedicar.

Jo observe l’escena des de dins del Seat Panda vermell que ell va conduir per última vegada aquell matí de febrer. El paisatge se’m presenta com una pintura impressionista amb una taca negra al mig, just on jeu el vell.

Fa sol, una caloreta bona de migdia d’hivern. Tanque els ulls i els torne a obrir, per comprovar si la imatge ha desaparegut. Tot continua igual: un vegetal entre vegetals.

No tinc por, ni pena, però no gose sortir del Panda ni moure’m per no despertar el iaio que sembla que en qualsevol moment s’aixecarà i em demanarà que el porte cap a casa.

Contemple l’únic que es mou de l’hort, les fulles de l’ametller i algun ocellet perdut.

Passen els minuts i el cel es fa núvol, hora de tornar. Intente arrencar el cotxe però no funciona, no fa soroll.

Sembla que l’hort, el iaio i jo no ens vulguem acomiadar mai.

Novembre 28, 2010 / losilux

Estímul – Reacció: del concret a l’abstracte

El primer exercici del curs de narrativa, un llistat amb 10 estímuls i el que ens suggereixen.

  1. Mal d’esquena – IMPOTÈNCIA
  2. Una filera d’homes i dones rosses surt del despatx del director – DESÍDIA
  3. Tocar el clatell suat d’un home gran que fa olor a colònia “Baron Dandy” – ANGÚNIA
  4. El balcó d’un seté pis – MORT
  5. L’àvia explica per telèfon el que ha sopat – PENA
  6. “Em sobra molt de mes a final de sou”, missatge de correu electrònic – suposadament reivindicatiu i graciós –  d’una persona amb una bona feina que no fot l’ou. – CINISME
  7. Un llençol blanc amaga un llit desfet – FUGIDA
  8. La veïna del sisé ensenya les humetats de les parets – SOLETAT
  9. La cambrera que es toca el cabell, amaga la panxa i treu pit quan atén la taula de noies – INSEGURETAT
  10. El gerent que comenta que l’ex-Ministra d’Igualtat era “mona” – PODER
Novembre 3, 2010 / losilux

IN MEMORIAM

Lucius i Malfoi.

“Te’n recordes dels teus fillets peixets? Si han pogut escapar del clavegueram del Raval, ja s’hauran recorregut tots els mars del Sud”

La foto i el missatge són de la meua germana, que hui m’ha fet vindre al cap el divertit record de la (mala) mare que un dia vaig ser.